Ment a ment

Darrerament m’he llegit dues vegades el llibre “Pla de Vol” d’en Martí Gironell, en Josep Lagares i en Josep Tàpies. En el llibre és fa un paral·lelisme entre el record del món de caiguda lliure, 300-way, i l’empresa familiar. La primera lectura en va portar a veure similituds a nivell d’organització i plans estratègics que cal considerar. Aquesta primera lectura ja em va semblar apassionant i en va fer pensar que calia una segona lectura per copsar detalls que se’m podien haver passat per alt. La meva sorpresa va ser adonar-me, en la segona lectura, que també és un llibre de coaching. Em va semblar genial.
Ahir al vespre mirant la pel·lícula “Batman begins” vaig detectar tot un seguit de missatges de coaching i com no, m’he posat a buscar informació de coaching i cinema. Aquí deixo el que he trobat fins ara:
Equip: “Hoosiers: más que ídolos”, “Salvar al soldado Ryan” (grup i equip), “Ocean’s eleven” (coordinació), “La liga de los hombres extraordinarios” (poder expert), “Star Treck”, “Doce del patíbulo” (creació d’equips), “Espartaco” (formació d’equips i establiment de normes)
Estratègia: “A la caza del Octubre Rojo”
Gestió: “Recursos humanos”, “Ciudadano Kane” (feedback), “Quiz Show” (responsabilitat), “Piratas del Caribe” (comunicació)
Iniciativa: “Brubaker”
Intel·ligència emocional: “Erick Brockovich”, “K-Pax” (trencar paradigmes i estimulació de la curiositat)
Lideratge: “Billy Elliot”, “El padrino” (Líder carismàtic), “Matrix” (habilitats de líder), “Brave heart” (discurs de líder), “K-19” (lideratge), “JFK” (tenacitat)
Negociació: “El silencio de los corderos”, “Mejor…imposible” (Empatia)
Persuasió: “Doce hombres sin piedad”, “American Beauty” (negociació al canvi), “Naufrago” (focus proactiu), “Ladrones de risa” (adaptació al canvi)
Presa de decisions: “Apolo 13”, “V de Vendeta” (visualització), “La vida es bella” (resiliència)
Bé aquestes són algunes però n’hi han moltes més.
Us deixo un tall de “Sòcrates – El guerrero pacifico”

El nostre egocentrisme fa que veiem la vida des d’un punt de vista acotat..... simbòlicament dira [] que no és [) o (). Conseqüències? doncs que no ens entenem amb el que tenim al costat, tenim alguns punts en comú o ho fem veure, per mantenir una estabilitat. M’ha agradat el vídeo donat que expressa com es la vida per diferents rols de persones....

Estem en una etapa de transició cultural, entre la perdurabilitat i el canvi permanent, a tots nivells. Abans quant hom aterrava aquest món ja tenia fet un mapa de ruta de la seva vida, que tenia que fer i quant. Una visió d’ecosistema minimalista. Aquesta estructuració temporal porta inherentment una temporalització estricte. Períodes per estudiar, enamorar-se i desenamorar-se, comprar un pis, tenir fills, plorar, ballar, crear, somiar, trobar el lloc de treball per tota la vida, fer-se ric,...etc, tot ben especificat. Com si la societat hagués fet una extrapolació de la simbologia matemàtica per no deixar cabuda a l’ambigüitat.

Per sort evolucionem i creixem en un altre sentit, tot i que respecto als que viuen feliços dins el seu cub de vidre immutables al que passa al seu entorn. Evolucionem al dinamisme, al canvi permanent, a la continua adaptació, a aprendre a aprehendre, a desaprendre, a acumular experiències, a sociabilitzar-nos, a compartir, a treballar per projectes en diferents empreses, a adquirir noves capacitats, a viatjar, a treballar en un entorn multicultural, a no tenir res en propietat, a no tenir res a perdre, a equivocar-nos i aprendre dels errors,......
Tanmateix encara tenim valors inculcats, pels nostres progenitors i per la mateixa societat, que de tant en tant brollen amb prou força com per frenar-nos momentàniament d’aquesta evolució trepidant, cada vegada menys, però estan allà.

Evolucionar o morir, no hi ha més.

El vídeo mostra moments intranscendents. Per si sols ens passen inadvertits sense un valor aparent però en conjunt hi veig un valor excepcional. Crec que al·ludim el què és simple en front del complex. Diria que la complexitat apareix com un conjunt de simplicitats inal·ludibles. M’encanta…

Darrerament he estat assistint a jornades de formació i informació, fent cursos, satisfent la meva curiositat en innovació i creativitat. Existeixen estratègies mimètiques de bones pràctiques , normatives une per gestionar els projectes amb les màximes garanties d’èxit i finalment recursos econòmics per portar-los a terme.
Tanmateix m’adono que existeix un escull subliminal molt més difícil de superar. Em refereixo a les persones. Es veritat que les persones tenen que ser sistemàtiques, metòdiques, amb diversitat de coneixement , etc..però, ens falten sentiments.
Penso que la creativitat no pot ser sistematitzada en primera instància. Hem posat una etiqueta a la creativitat, una descripció formal que l’especifica, hem creat un sistema per desenvolupar-la, s’han escrit molts de llibres, i ..... molt més. Però penso que seguim encaixonats, ser creatiu ha de ser molt més que tot això, té que haver-hi sentiments.
Vull compartir un vídeo, que he fet servir en algunes presentacions, sobre creativitat. No em canso de veure’l i, el més curiós es que cada vegada hi veig més coses, més detalls, nous dubtes. Precisament és això el que em fa pensar que la creativitat és un sentiment que culturalment estem inhibint.

Hype alert: Why cyberspace isn't, and will never be, nirvana

El que dóna valor és el joc, la imaginació, la col•laboració i les experiències reals. Cliff Stoll no es defineix com un tecnòfog, en tot cas com un heretge de l’alta tecnologia. Diu Stoll, “No entenc aquesta obsessió per atraure a la mainada a unes màquines que estimulen el copiar i enganxar. Si volem que llegeixin i escriguin ¿ per què els posen davant d’un invent que es germà dels videojocs i cosí proper de la televisió?. Em preocupem moltíssim els efectes que els ordinadors poden tenir sobre la ment dels nens petits, en certa manera, pertanyo a la vella escola, i penso que l’aprenentatge requereix de disciplina, responsabilitat i atenció. No m’agrada aquesta sospitosa fusió d’educació i entreteniment”.

Els ordinadors estan aquí per quedar-s’hi, això és evident. En el futur, és difícil pensar en una professió desvinculada dels ordinadors. Però quina és la millor edat per asseure un nen@ davant un ordinador? ¿no estaria bé esperar a que aprengués a llegir i escriure?. És presenta un dilema que enfronta a dos escoles de pedagogs.

En tot cas mentre hi pensem us deso un vídeo d’en Cliff Stoll, enèrgic, directa i emocionant. Crec que ens falta més gent amb aquest esperit.