"No pretendamos que las cosas cambien si seguimos haciendo lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera sí mismo sin quedar "superado". Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones.
La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia.
Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla"
El professor va observar la tassa com anava vessava té, fins que no va poder més i li va dir al mestre, “mestre, la tassa està completament plena, no hi cap res més”.
“Com està la tassa, va dir el mestre, tu estàs ple de les teves pròpies opinions i especulacions. Com puc ensenyar-te zen sinó buides la teva tassa primer?”
Desaprendre és la oportunitat que tenen les persones d’aprendre temes o coses d’interès immediat, deixant de costat aquells continguts que no s’ajusten a la realitat del moment, no deixar del tot els coneixements, sinó contràriament ampliar el seu bagatge cultural amb temes de més importància o transcendència per la persona. (Leonel Vega Aguirre).
10 coses per desaprendre:
1) La formació per tenir un títol vs formació per tota la vida.
2) Un treball per tota la vida vs una continua construcció del perfil personal.
3) La informació com un bé escàs vs la necessitat de disposar de criteri davant la infoxicació.
4) La confusió de la innovació només amb tecnologia.
5) Entendre les xarxes socials com palanquejament per oportunitats vs entendre-les com a xarxes de negoci.
6) Manar + coneixement especialitzat vs lideratge + competències.
7) Entendre el treball com un horari de prostitució vs treball entès com un procés orientat a resultats.
8) Entendre el fracàs com una derrota vs entendre el fracàs com una magnifica oportunitat d’aprendre.
9) Entendre el canvi o la innovació com quelcom periòdic o puntual vs construir organitzacions innovadores.
10) Creure que és relatiu qui fa les coses vs prioritzar el talent (talent atrau talent, mediocritat atrau mediocritat (google))
El brainstorming està considerada com una tècnica molt efectiva de creativitat. Però s’han detectat factors que poden provocar que el brainstorming perdi efectivitat, com pot ser que els integrants del grup estiguin bloquejats per expressar lliurement les seves emocions i idees. Per això es fa necessari usar estratègies que minimitzin aquest estats de bloqueig. Presentem tres d’aquestes estratègies que m’han semblat interessants.
Brainwriting: Aquesta tècnica va ser proposada per Horst Geschka del Batelle Institute. Els integrants del grup, entre 5 i 8 persones, es senten al voltant d’una taula amb un llapis i un bloc de notes.
1- El líder del grup presenta el problema i escriu l’enunciat en un lloc visible per tots els integrants del grup. Tot seguit es discuteix sobre el problema plantejat per tal d’assegurar que tothom el ha entès .
2- Cada integrant del grup escriu quatre idees en una fulla de paper i les empilen capgirades al centre de la taula.
3- Els participants desempilen un paper i afegeixen idees o comentaris.
4- Sempre que es vulgui, es pot tornar a empilar la fulla amb la que han estat treballant, tot seguit, es repeteix el pas 3.
5- En qualsevol moment un integrant del grup és lliure per afegir una nova fulla a la pila.
6- Després de 20’-30’ el procés finalitza i es recullen les fulles d’idees per avaluar-les.
Aquesta tècnica funciona bé en grups de gent que no es coneixen, genera forces alternatives, permet la critica constructiva i construir sobre alternatives, facilita la discussió d’alternatives i finalment permet que surtin alternatives esbojarrades que podrien funcionar.
Cercle d’idees: Aquesta tècnica és una variant del brainwriting, que es pot fer servir si el grup no està ubicat en un mateix lloc físic.
Les idees s’escriuen i envien als membres del grup que les usen com a trampolí per generar altres idees i aquest les tornen a reenviar al grup. És pot usar el correu electrònic com a mitjà per fer circular les idees.
Mètode 635: Aquest mètode va ser ideat per Warfield i aparentment és més simple i fàcil de controlar que el Brainstorming, tot i que és igual d’efeicaç. El mètode consisteix en un grup de sis persones reunides al voltant d’una taula. Es dóna informació del problema i es dóna com a material de treball una fulla en blanc. Els integrants del grup tenen 5’ per escriure tres idees, breus i concises. Una vegada exhaurit el temps, es passa el full al company del costat i es repeteix el procés d’escriure tres idees en cinc minuts.
Una vegada completat el cicle de sis intervencions, disposarem de divuit idees a cada fulla, el que vol dir 108 idees en 30’. El següent pas és analitzar, filtrar, fusionar...
L’aprenentatge és un producte social, el coneixement és social i té possibilitats sinèrgiques, per tant el seu valor augmenta si és compartit, enriquit i desenvolupat més enllà del propi individu. A més, el coneixement col•lectiu és un complement necessari al individu. Donat que existeixen problemes en els que cal la integració de coneixements individuals i el coneixement col•lectiu implica que els membres d’una organització, que el comparteixen, actuaran amb criteris iguals i això el converteix en previsible. D’acord amb això, si l’aprenentatge és el resultat d’experiències personals i de processos d’interaccions entre individus, aquest tindria que ser entès en relació al context cultural i social en el que aquestes interaccions i experiències tenen lloc, això és, amb relació a les comunitats de pràctiques.
Wenger, McDermott i Zinder defineixen les comunitats de pràctica com a grups d’individus que comparteixen una preocupació, un conjunt de problemes sota perspectives similars o un interès comú sobre un tema concret, i que a través de la comunicació entre els seus membres, comparteixen i generen un coneixement de grupal. Per tant, la pertinença a una comunitat de pràctica implica l’existència de models mentals compartits pels seus membres. Les decisions dels membres del grup són poc formalitzades i tenen origen en la seva pròpia tradició. Aquestes comunitats permeten que les idees aflorin del grup i que les persones treballin juntes més efectivament. És crea un entorn informal que ofereix als seus membres un recolzament i una estabilitat necessària per trobar noves vies d’actuació, assumeixin riscos i tinguin iniciativa. En una comunitat de pràctica es produeix la creació de coneixement, innovació i aprenentatge mentre es treballa en la pràctica diària. Les associacions de professionals o grups de desenvolupadors de programari són exemples de comunitats de pràctica.
Molts autors consideren que l’eficiència d’una comunitat depèn de l’existència d’un entorn que promogui la confiança, el compromís, la creativitat i la innovació. Per tant cal un clima organitzatiu obert a la producció i aplicació de noves idees, a la iniciativa, la col•laboració, i l’establiment de relacions de qualitat que fomenti que els individus comparteixin la seva informació més enllà dels canons formals. Es fa incís en l’aprenentatge informal, en oposició a un aprenentatge més formal.
Els seus objectius depenen del interès dels seus membres en un determinat tema. Els seus membres s’ajuden entre ells sense intermediaris, les tasques són delegades sense escepticismes, els processos de control són moderats i els membres senten que poden comunicar el seus punts de vista o intuïcions a través del diàleg i la cooperació. S’avaluen a si mateixos i ho fan en termes de satisfacció.
A la natura podem trobar un paral•lelisme de comunitats de pràctica. El fet que els arbres que estan sols creixin poc mentre que si estan agrupats competeixen entre ells per la llum, i en aquesta competència creixen tots.
- Liderar és en gran mesura, servir. És un catalitzador del que fan els que el segueixen.
- Hi ha dos tipus de professionals, els que intenten construir el seu futur i els que només es queixen. Fer o queixar-se, és difícil compaginar ambdues coses.
- Hi ha gent que sempre ve amb problemes i altres que aporten solucions, però ho podem corregir. Un bon líder ho detecta i ajuda al canvi.
- Quant tenim la sensació que no cal seguir aprenent entrem a la decadència. El que ha perdut la curiositat deixa de viure plenament.
- Quant comença a molestar el fet d’escoltar, ha començat la decadència arrogant. Escoltar en principi és una forma d’aprendre.
- Ningú ha dit que fos fàcil, l’esforç és un valor de creixement. La innovació és fonamental i requereix tanta o més disciplina que la creativitat
- Els fracassats existeixen. Davant els fracassos és aprendre i aixecar-se.
- El respecte és una gran inversió. Delegar és una inversió que requereix temps. La confiança és fruit de la inversió. L’equip com multiplicador de capacitats dels seus membres sense que aquests perdin la seva individualitat.
- És important el que fem, el que diguem és un adornament. És tant dolen “fer i no dir-ho” com “dir i no fer-ho”, tot i que el millor és “fer-ho i dir-ho”.
- Hem d’aprendre de tothom.
El RPG és un mètode de capacitació, bàsicament, es tracta de simular situacions de la vida real. En el cas empresarial, posem per exemple, pensem en un equip que ha de prendre una decisió important, un líder ha de tractar amb un col·laborador problemàtic o un executiu ha de preparar-se per una negociació difícil. Podem trobar un gran ventall de bibliografia que ens permet preparar-nos per afrontar amb èxit aquestes situacions però difícilment, sinó ho acompanyem d’un aprenentatge pràctic, podrem millorar les nostres aptituds i actituds.
El RPG ens permet interpretar un paper i s’ha de pensar, actuar i decidir com ho faria el personatge. A través d’aquest enfocament pràctic podem experimentar realment la situació, reflexionar sobre el comportament i adquirir habilitat difícils de transmetre. D’aquesta manera, la metodologia incrementa les probabilitats de que els nous conceptes es tradueixin en canvis perceptibles en el comportament.
Avantatges RPG
- Promou un ambient d’interès i d’estudi enfront la discussió d’un problema. És una tècnica motivadora i participativa per mitjà del diàleg o debat posterior.
- Identifica als alumnes amb el problema tractat i fomenta reflexions sobre les actituds que en ell estan implicades.
- És un mètode ideal per desenvolupar capacitats de treball en equip i presa de decisions, creativitat i solució de problemes.
- Permet passar del camp de les abstraccions al de la realitat i aconseguir que els participants prenguin consciència de la necessitat d’aprendre.
- Estimula el potencial creatiu e imaginatiu de la persona donat que aquesta ha d’imaginar com pensaria i actuaria el seu personatge.
Riscos i limitacions
- Ha de ser un complement però no l’única tècnica de capacitació. No ha de substituir la lectura de material bibliogràfic.
- No sempre és efectiu, depèn dels seus continguts.
- Genera una alta exposició als seus participants i pot despertar certes inhibicions.
- Cal temps per obtenir els millors resultats.
- S’ha de centrar en el tema.
Amb una preparació adequada, el RPG pot ser un mètode potent per que l’aprenentatge no es quedi limitat a la teoria sinó que es tradueixi en un canvi en les actituds i aptituds.
Avui he respost a un correu on em demanàvem com sindicar-se. Al cap d’una estona he contestat amb un enllaç a una pàgina on s’explica amb detall com s’ha de fer. M’ha tornat a fer arribar un correu agraint la informació, però m’ha comentat que no tenia temps per llegir-s’ho. Això m’ha fet recordar un vídeo que vaig veure de John Maeda.
Maeda treballa en la recerca de la simplicitat, en trobar camins per simplificar la vida de la gent. Tots ens hem tingut que enfrontar a un nou manual d’instruccions. És aleshores quant es fa necessari la simplicitat i apostar per allò que és útil. La simplicitat és un dels valors més preuats pels usuaris i consumidors. La simplicitat pretén ser un mode d’estar en un món oposat a la confusió i el soroll. Simple no vol dir pobre. És simple aquell disseny, aquella interfície, aquella forma de comunicar-se nascuda de la necessitat i en la que tot té un sentit. Maeda va escriure al 2006 “Las Leyes de la Simpliciada”, un llibre on planteja com afavorir la simplicitat en el disseny, la tecnologia, els negocis i la vida. En el llibre es proposen 10 lleis i 3 claus:
Reduir: La manera més senzilla d’assolir la simplicitat es mitjançant la reducció raonada.
Organitzar: L’organització permet que un sistema complex sembli més senzill.
Temps: L’estalvi del temps simplifica les coses.
Aprenentatge: El coneixement ho simplifica tot.
Diferències: La simplicitat i la complexitat es necessiten entre sí.
Context: El que es troba en el límit de la simplicitat també és rellevant.
Emoció: És preferible que hi hagi més emocions a que n’hi hagi menys.
Confiances: Confiem en la simplicitat.
Fracàs: En alguns casos es possible no assolir mai la simplicitat.
Única: La simplicitat consisteix en treure allò que és obvi i afegir-hi el que és específic.
Clau 1: Lluny: Més aparenta esser menys, simplement allunyant-nos molt.
Clau 2: Obrir: Ser oberts simplifica la complexitat.
Clau 3: Energia: Usar-ne menys, guanya més.
El Dr. Edward de Bono és un maltès que està considerat per molts com la màxima autoritat internacional en el pensament creatiu i l’ensenyament d’habilitats de pensament. E. De Bono és el creador del concepte de pensament lateral, idea que va revolucionar el món de la docència i el management fa 30 anys i usat encara avui dia.
The six thinking hats és una de les eines creatives més conegudes alhora de plantejar un procés creatiu o de resolució de problemes. La tècnica pretén sistematitzar els possibles enfocaments d’una qüestió, es dir, representa sis modes diferents d’afrontar un problema. La idea és segmentar el pensament , en sis estats, per poder obtenir el màxim de cada estil de pensament i així eliminar les possibles interferències que puguin sortir.
El barret blanc representa fets i xifres, neutral i objectiu, no hi ha interpretacions ni opinions. El barret vermell representa els sentiments, les emocions i intuicions i no cal justificar res. El barret negre representa el pensament lògic, mostra els errors de pensament, de procés. És un intent objectiu d'indicar el perquè un projecte o una idea tindà dificultats o no funcionarà. Generalment és el rol més fàcil d'úsar ja que no comporta cap risc. El barret groc representa el pensament constructiu, cercar el valor i benefici. Va des de la lògica fins els somnis i esperances. És un cercador d'oportunitats. Té per objectiu l'operativitat i fer que les coses passin.El barret verd és el pensament creatiu, el que cerca alternatives. Intenta anar més enllà del conegut. En aquest rol cal usar tècniques creatives i en especial el pensament lateral.
Finalment el barret blau és el que focalitza l’objectiu, condueix, fa complir les regles i treu les conclusions.
Crec que és una eina molt interessant per usar alhora d’ordenar processos creatius i de resolució de problemes, donat que permet ordenar i sistematitzar el procés i per una altra banda garantir que cobrim els aspectes més rellevants de la qüestió.
El discurs de Steve Jobs Stanford Commencement Speech 2005
0 comentaris Publicat per Josep M a 12:16Personalment penso que Steve Jobs és un gran comunicador doncs ha sabut emocionar als seus seguidors amb una filosofia que el desmarca dels seus competidors. A Stanford Commencement Speech va explicar en tres històries aquesta filosofia. En la primera història parla sobre la connexió de punts. Hem d’aprendre en la diversitat encara que tinguem la percepció que no estem invertint bé el nostre temps. La diversitat de coneixements ens permetrà establir connexions en punts aparentment distants.
A la segona història parla sobre l’amor i la pèrdua. Hem d’estimar, sentir i creure en el que fem. Aquest valors són els que ens donaran força per afrontar amb èxit les adversitats de la nostra vida.
La tercera i darrera història parla sobre la mort. La mort entesa com que no hi ha res més important. El nostre temps té un límit que tendeix a la mort. La millor manera d’aprofitar el temps es pensar que avui és el nostre darrer dia. Aquesta percepció ens porta a fixar-nos en el nostre cercle de confiança interior i a donar el millor de nosaltres mateixos.