Ment a ment

Peter Druker deia que l’únic que hi ha permanent és el canvi, i en un context de canvi, l’únic actiu vàlid és aquell que serveix per adaptar-se. El coneixement és un dels pocs recursos d’èxit sostenible en qualsevol organització. Aquest recurs apareix com a resultat d’un procés iteratiu: L’aprenentatge.
L’aprenentatge és un producte social, el coneixement és social i té possibilitats sinèrgiques, per tant el seu valor augmenta si és compartit, enriquit i desenvolupat més enllà del propi individu. A més, el coneixement col•lectiu és un complement necessari al individu. Donat que existeixen problemes en els que cal la integració de coneixements individuals i el coneixement col•lectiu implica que els membres d’una organització, que el comparteixen, actuaran amb criteris iguals i això el converteix en previsible. D’acord amb això, si l’aprenentatge és el resultat d’experiències personals i de processos d’interaccions entre individus, aquest tindria que ser entès en relació al context cultural i social en el que aquestes interaccions i experiències tenen lloc, això és, amb relació a les comunitats de pràctiques.
Wenger, McDermott i Zinder defineixen les comunitats de pràctica com a grups d’individus que comparteixen una preocupació, un conjunt de problemes sota perspectives similars o un interès comú sobre un tema concret, i que a través de la comunicació entre els seus membres, comparteixen i generen un coneixement de grupal. Per tant, la pertinença a una comunitat de pràctica implica l’existència de models mentals compartits pels seus membres. Les decisions dels membres del grup són poc formalitzades i tenen origen en la seva pròpia tradició. Aquestes comunitats permeten que les idees aflorin del grup i que les persones treballin juntes més efectivament. És crea un entorn informal que ofereix als seus membres un recolzament i una estabilitat necessària per trobar noves vies d’actuació, assumeixin riscos i tinguin iniciativa. En una comunitat de pràctica es produeix la creació de coneixement, innovació i aprenentatge mentre es treballa en la pràctica diària. Les associacions de professionals o grups de desenvolupadors de programari són exemples de comunitats de pràctica.
Molts autors consideren que l’eficiència d’una comunitat depèn de l’existència d’un entorn que promogui la confiança, el compromís, la creativitat i la innovació. Per tant cal un clima organitzatiu obert a la producció i aplicació de noves idees, a la iniciativa, la col•laboració, i l’establiment de relacions de qualitat que fomenti que els individus comparteixin la seva informació més enllà dels canons formals. Es fa incís en l’aprenentatge informal, en oposició a un aprenentatge més formal.
Els seus objectius depenen del interès dels seus membres en un determinat tema. Els seus membres s’ajuden entre ells sense intermediaris, les tasques són delegades sense escepticismes, els processos de control són moderats i els membres senten que poden comunicar el seus punts de vista o intuïcions a través del diàleg i la cooperació. S’avaluen a si mateixos i ho fan en termes de satisfacció.
A la natura podem trobar un paral•lelisme de comunitats de pràctica. El fet que els arbres que estan sols creixin poc mentre que si estan agrupats competeixen entre ells per la llum, i en aquesta competència creixen tots.