Ment a ment

La paradoxa japonesa de la tassa de te descriu molt bé el procés de desaprendre. És senzillament eliminar el que hem après que ja no serveix i deixar espai per el que necessitem aprendre, que tingui espai en el nostre cervell. Hem de donar-nos l’oportunitat de veure’ns a nosaltres mateixos com a posseïdors d’un sol punt de vista sobre qualsevol aspecte i desenvolupar la consciència de l’existència de molts més punts de vista que poden ser tant o més vàlids que el que ja tenim. Això demana deixar de banda el judici crític, no gens fàcil en els adults, menys quant aquests tenen un alt nivell intel•lectual, doncs quant més s’ha invertit en aprendre certa informació, més compromís existeix en defensar aquesta informació davant d’una de nova. No podem aprendre res nou sense abans desaprendre. Aquestes estructures, perjudicis o aquesta costum de donar per suposat determinades coses tenen avantatges de cara a la convivència en societat però tenen una clara desavantatge en el que es refereix a creativitat.
Einstein deia que és més fàcil desintegrar un perjudici (rutina mental) que un àtom.
Miró va introduir el concepte de desaprendre, que suposa tornar a mirar les coses des d’una perspectiva fresca de un nen, com que mira les coses per primera vegada.
Tom Kelly ho descriu d’una altra manera. Compara les rutines mentals que seguim, el pensament convencional, com el deja vu, i suggereig que per tornar a ser creatius hem de practicar el vu de ja.
Els creatius japos ho comenten d’una altra manera...